01 Oct, 2014

Óscar Simón

L’habitatge com a dret i no com a negoci

Molt s’ha escrit sobre habitatge, la bombolla immobiliària, la crisi del totxo, la necessitat de no repetir errades... fins i tot fa gairebé tres anys el ple municipal va declarar Barcelona “ciutat lliure de desnonaments”. Les xifres parlen per si soles: tan sols el gener de 2013 es van desnonar 47 famílies per no poder fer front a la hipoteca, i 470(*) més per no poder pagar el lloguer. A la vegada, la construcció d'un barri pràcticament nou al Fòrum no ha servit per iniciar un canvi en les formes de tinença del sòl. D'altra banda, fa unes setmanes des del sector de la construcció s'anunciava que tan sols queden 917 habitatges nous sense vendre a la ciutat i que des de 2008 fins ara la majoria de compra havia anat a parar a fons d'inversió internacionals. Així, de nou es veu clarament que l'habitatge no és concebut com un dret sinó com un bé d'inversió per a especular, i que les polítiques de l'ajuntament no han anat més enllà del cop de titular.

Cal abordar les polítiques públiques d'habitatge des d'un principi de realitat: no manquen habitatges. Barcelona és una ciutat amb més de 800.000 habitatges (dels quals entre 80.000 i 100.000 buits, segons les estimacions del darrer Atles estadístic de les àrees urbanes) i poc més de 1.600.000 residents, és a dir, un mínim de 500 habitatges per cada 1000 habitants, quan la mitjana europea és de 432. Per tant, els principals problemes relacionats amb el dret a l'habitatge (per cert reconegut a l'article 47 de la “sacrosanta” Constitució Espanyola, CE) no tenen el seu origen en la manca dels mateixos, sinó en la redistribució desigual, ja sigui pels obstacles per accedir-hi com per la xacra dels desnonaments.

Primer principi bàsic: El mercat no regula els drets, els privatitza. L'acceptació de les successives administracions locals del mercat com a regulador del dret a l'habitatge ens ha portat a la situació d'injustícia social actual. L'habitatge, com l'educació, la sanitat i els subministraments d'aigua, gas i elèctrics, així com l'alimentació, són necessitats bàsiques per a tothom, de manera que el mercat té a tota la societat com a clients captius.

Segon principi bàsic: Cal incrementar el sòl públic. El sòl és un bé comú i a més és el recurs indispensable per bastir una política pública d'habitatge real. Per tant, l'ajuntament ha d'aturar immediatament la venda de sòl públic i recuperar sòl en mans privades mitjançant els mecanismes de tempteig i retracte i l'expropiació quan calgui, prioritàriament aquells solars en desús a l'espera d'un possible increment especulatiu del preu. L'article 33 de la CE legitima l'administració a tal efecte, atès que subordina el dret a la propietat privada a la funció social d'aquests béns o serveis; aquest article va ser la base per a poder mantenir certs partits de futbol en obert. Preservar el sòl públic com a tal per a les generacions futures ha de ser un dels objectius principals de l'Ajuntament de Barcelona.

Algunes mesures concretes:

  1. S'ha de fer realitat la declaració de “Barcelona ciutat lliure de desnonaments”. Amb la situació d'emergència social com la que patim actualment, les administracions poden intervenir sobre els desnonaments fins a reallotjar la família a un habitatge permanent i no a un hostal com passa ara.
  2. Cal un parc públic d'habitatges de lloguer social, és a dir, amb un preu del 20% dels ingressos familiars. Per a desenvolupar aquests serveis és necessari realitzar un cens municipal d'habitatges buits. Si l'ajuntament ha organitzat un dispositiu per a comprovar si els cotxes que aparquen a les zones verdes i blaves tenen un tiquet que acrediti el pagament o l'exempció del mateix, sense cap mena de dubte pot fer el mateix amb els pisos buits. Amb un mix de mecanismes com l'increment de les taxes als habitatges buits, la compra d'habitatges en mal estat pel seu valor cadastral o l'expropiació dels mateixos es podria començar a posar fil a l'agulla.
  3. Cal eliminar l'Habitatge de Protecció Oficial (HPO) ja que no ha aconseguit controlar els preus i ha acabat transformant en privat un bé públic. Les promocions haurien ser o bé de lloguer o bé en forma de cessió d'ús, conservant l'ajuntament sempre la propietat del sòl.
  4. Per tal d'evitar la “guetització” urbana, totes les promocions de més de 2.000 metres quadrats habitables haurien de garantir un percentatge al voltant del 20% d'habitatges de lloguer social, de manera que els nivells de renda de les persones no generin barris segregats.
  5. Cal aturar l'especulació associada al monocultiu turístic, especialment a Ciutat Vella, on finques senceres són buidades de veïns i veïnes, no poques vegades mitjançant pràctiques d'assetjament immobiliari. Per tant, cal una moratòria hotelera i d'apartaments turístics.
  6. Cal utilitzar part del superàvit de l'ajuntament per reformar el parc urbà, prioritàriament els habitatges més antics de la ciutat per fer-los més sans i habitables, així com més sostenibles energèticament. Aquestes serien algunes mesures d'urgència aplicables directament per l'ajuntament, que caldria desenvolupar mitjançant una ordenança municipal consensuada amb les associacions de veïns, assemblees de barris i col·lectius que treballen el tema. És evident que hi ha part de legislació com la LAU, o les legislacions que regulen la dació en pagament, o la despenalització de l'ocupació, que escapen a l'ajuntament; ara bé, és innegable que amb aquestes 6 mesures és possible capgirar en bona part la situació actual.

(*) Associació 500x20 segons Miguel Angel Gimeno, President del TSJC

Desnonaments lloguer hipoteca nº / dia
octubre 2012 410 70 21,8
novembre 2012 340 48 17,6
desembre 2012 153 26 8,1
gener 2013 470 47 23,5

A Barcelona tan sols 10.000 habitatges de lloguer social, front a 90.000 buits.

(**) Diari La Vanguardia 25/09/2014



Contacte amb nosaltres

Si vols escriure un article, o aprofundir en algun tema a través d'una xerrada o jornada, no dubtis a posar-te en contacte amb nosaltres. barcelona@cup.cat

Free Software

Powered by TextPress. © Shameer C 2013.

Web analytics by Piwik. © Piwik 2014.

Creative Commons

People designed by from the Noun Project