13 Oct, 2014

Mónica Vargas Collazos i Olivier Chantry

Observatori del Deute en la Globalització

Reptes de la distribució alimentària majorista

Una reflexió des de la Sobirania Alimentària

Un antic proverbi del poble Maputxe recomana: "Per saber cap a on caminar, cal mirar cap enrere, veure d'on véns". Si per uns instants retrocedíssim en el temps fins a la Barcelona medieval, fullejant el llibre Alimentar la ciutat. El proveïment de Barcelona del Segle XIII al XX(1), ens trobaríem amb un panorama peculiar, en termes de polítiques alimentàries. Malgrat la clara concentració del poder en unes poques famílies enriquides, l'administració municipal participava activament en l'organització d'un sistema de mercat alimentari, per garantir l'aprovisionament de la ciutat. Aquest li permetia tenir un cert monopoli, fixar preus, i en cas de necessitat, requisar productes. Les pràctiques polítiques tenien per objecte el que en aquella època es considerava com a "bé comú", i s'adequaven a criteris ètics i morals reclamats per la població, segurament amb l'objectiu d'assegurar una certa estabilitat i evitar protestes populars. Al mateix temps, la legislació local ordenava el mercat i penalitzava el frau fiscal. No es tracta d’idealitzar a les autoritats de la època ni molt menys, però tot indica que aquest sistema facilitava el control públic sobre productes alimentaris bàsics com els cereals, la carn i el peix i facilitava una de les tasques de la municipalitat: procurar evitar l'escassetat. Aquesta realitat va ser profundament trastocada després que la ciutat fos ocupada en 1714. En 1767, la pressió de les autoritats borbòniques per la liberalització del mercat alimentari va obligar l'Ajuntament de Barcelona a desprendre's de les instal·lacions que tenia per exercir el monopoli de la fabricació i venda del pa. Això va provocar greus problemes de des-abastiment i d'encariment, desembocant en la crisi dels “Rebomboris del Pa” en 1789(2).

Avui, en pensar en la problemàtica de l'alimentació a Barcelona no només cobra sentit la memòria històrica, però també tocar de peus a terra. En els darrers anys, en resposta a les contradiccions en l'àmbit de l'alimentació i a la crisi de la pagesia, s'ha anat forjant a Catalunya una mobilització social articulada al voltant de la defensa de la Sobirania Alimentària, reprenent aquest concepte com a una resposta integral davant el sistema alimentari global, sorgida en el si del moviment internacional La Via Campesina(3). La Sobirania Alimentària és la afirmació del dret dels Pobles a definir els seus propis sistemes agrícoles i alimentaris, així com l'accés a aliments sans i culturalment adequats, produïts amb mètodes sostenibles. Des d'aquesta perspectiva, se situa a les necessitats i aspiracions d'aquells que produeixen i consumeixen els aliments, en el centre dels sistemes i polítiques alimentàries, posant-les per davant les necessitats del capital. A més, es prioritza la producció i consum local dels aliments, proporcionant a un país/territori el dret de protegir els productors locals davant les importacions barates, així com el control de la producció.

Barcelona és un lloc estratègic per establir les bases d’una política de Sobirania Alimentària per tot Catalunya. Per què? En un sistema alimentari en el qual les polítiques de liberalització econòmica han debilitat els productors i erosionat a l'agricultura pagesa, els actors que controlen la comercialització i la distribució determinen i condicionen de manera fonamental la manera de producció dels aliments. Malgrat el perfil pioner de Catalunya en la producció i consum d’aliments ecològics, en els circuits curts i la venda directa, ara per ara, la gran majoria de l'agricultura catalana continua essent convencional i destinada a la comercialització a l'engròs. Per tant, el sector majorista és un esglaó ineludible de la cadena alimentària actual. Els majoristes es concentren principalment en Mercats d'Abastaments de Barcelona S.A. (Mercabarna), una empresa totalment pública, sota el control de l'Ajuntament de Barcelona a través de Barcelona Serveis Municipals (51%), la societat estatal Mercados Centrales de Abastecimientos S.A., MERCASA (37%) i el Consell Comarcal del Barcelonès.

Com afecta Mercabarna (MB) a la pagesia de l’entorn de Barcelona i de Catalunya? Destaquem aquí dos elements que són, com veurem, no només problemàtiques, sinó àmbits possibles d’actuació: En primer lloc, es desenvolupa una vocació internacional de Mercabarna com un “Hub” alimentari del Mediterrani(4), cada vegada més internacionalitzat. Si en els anys 70 els productes comercialitzats a aquest mercat es destinaven principalment al consum dels /les habitants de Barcelona i de l’àrea metropolitana, avui dia, la realitat és molt diferent. Si en 1996, un quart de les hortalisses comercialitzades a MB tenien per origen la província de Barcelona, el 2012 aquesta proporció era de 13%. Les exportacions es troben també en ple creixement. En 2005 representaven el 6% de les vendes totals, i en 2013 el 27%. El que més s’exporta són les fuites i hortalisses. En segon lloc, al mercat es produeix una concentració empresarial cada vegada major. Quatre (de 149) majoristes controlen el 13% dels punts de venda, i les 20 principals empreses disposen de més d'un terç del total de les parades. Els més grans assentadors arriben a posseir centenars d'hectàrees en països del Sud i a tenir una capacitat de gestió de milers de palets. Aquests dos elements fan que a Mercabarna es configurin relacions desiguals de poder, en detriment dels productors. Els criteris de selecció aplicats pels majoristes, així com el seu poder de decisió sobre els preus acaben tenint una forta incidència sobre el model de producció majoritari que adopta l'agricultura local. A Mercabarna no existeix cap regla o política que afavoreixi el producte de proximitat per se. Els agricultors locals que hi venen competeixen en un mercat globalitzat, la qual cosa requereix, per la seva part, una capacitat d'adaptació cada vegada major. Tot això ens porta a situacions absurdes, com el fet que hem perdut la meitat de la producció catalana de tomàquet en els darrers anys degut a la importació pels majoristes de Mercabarna de tomàquet holandés, a l'estiu, a preus amb els quals els pagesos no poden competir(5).

Què proposem? Al reglament de la empresa, dins del seu objecte social, es contempla "gestionar els encàrrecs que en matèria d'execució de política alimentària, comercial, i de mercats en general, i dels serveis relacionats, li encomani l'Ajuntament de Barcelona en l'exercici de les competències que li són pròpies"(6). Per tant, existeix un marge d’acció per exercir el control públic sobre Mercabarna, afavorir la producció local i al mateix temps assegurar el subministrament de la població en aliments produïts de forma sostenible i a preus assequibles. Com?

  • En lloc del desplegament de polítiques d'internacionalització, dotar de millors condicions i espais als pagesos i les cooperatives de pagesos, que actualment estan marginalitzats a Mercabarna.
  • Limitar el nombre màxim de parades que pot tenir un majorista. Aplicar també una política de preus diferenciada, per tal d'afavorir la presència d'empreses més petites.
  • Facilitar els espais de debat sobre la qualitat dels aliments. A d'altres regions d'Europa, existeixen polítiques alimentàries més exigents en terminis de qualitat i sanitat. A Mercabarna, es podrien generar espais per que organitzacions de consumidor/es, pagesos/es, experts/es en nutrició puguin determinar conjuntament criteris de qualitat, en relació al sabor, al poder nutritiu, a la valorització d'un baix consum energètic i al respecte dels drets laborals en la producció agrícola.

Mercabarna pot esdevenir una eina per afavorir el desenvolupament de la pagesia catalana si es revisa la política alimentària de l'Ajuntament de Barcelona. És evident que a nivell global (OMC) i europeu (PAC) s'han establert polítiques de liberalització econòmica que erosionen les possibilitats d'un accés a una alimentació digna, justa i sana. Pitjor encara, en el context de la negociació del Tractat de Lliure Comerç i Inversions entre els Estats Units i la Unió Europea (TTIP)(7). Però també queda clar que els drets no només s'han de demanar, sinó també exercir. I és aquí on un major control popular sobre la política alimentària a petita escala pot ser un gra de sorra cap a la justícia social, econòmica i ambiental.


(1) Vegeu: Renom, M. (Coord.). Alimentar la ciutat. El proveïment de Barcelona del Segle XIII al XX. Museu d’Història de Barcelona / Ajuntament de Barcelona, 2013. Disponible en: http://goo.gl/0E9xSy

(2) El 1789 va tenir lloc la revolta popular dels Rebomboris del Pa, que es va produir en reacció a la pujada dels preus del pa i va ser violentament reprimida. En aquest context, el govern central es va veure obligat a acceptar, durant algunes dècades, que l'administració municipal recuperés novament el control de la panificació i de la venda del pa. De tal manera que els decrets liberalitzadors no van ser retirats, però sí incomplits...

(3) La Via Campesina és un moviment internacional que agrupa milions de camperols i camperoles, petits i mitjans productors, Pobles sense terra, indígenes, migrants i treballadors agrícoles en tots els continents. Vegeu: www.viacampesina.org

(4) Vegeu: http://www.mercabarna.es/logistica-distribucio/noticies/view.php?ID=1144

(5) Vegeu: La Ruta del Tomàquet. http://odg.cat/es/publication/informe-odg-la-ruta-del-tomate-herramientas-de-reflexion-hacia-una-nueva-cultura-del

(6) Vegeu: GENCAT - Generalitat de Catalunya. Diari Oficial de la Generalitat de Catalunya. Núm. 5552. 25 gener 2010, pàgina 4189.

(7) Vegeu: http://noalttip.blogspot.com.es/



Contacte amb nosaltres

Si vols escriure un article, o aprofundir en algun tema a través d'una xerrada o jornada, no dubtis a posar-te en contacte amb nosaltres. barcelona@cup.cat

Free Software

Powered by TextPress. © Shameer C 2013.

Web analytics by Piwik. © Piwik 2014.

Creative Commons

People designed by from the Noun Project