23 Oct, 2014

Maria Favà Compta

El petit comerç és vida

El comerç tradicional ajuda a configurar un paisatge, humanitza el carrer i li dóna caliu. Des del punt de vista comercial, és bo per la competència i per la qualitat i sobretot evita el monopoli. Des del punt de vista del servei a les persones, fa més amable l’acte de comprar perquè el bon botiguer coneix el producte que ven i sap aconsellar cosa impensable en una gran o mitjana superfície. Ens agradaria viure en una ciutat on no hi haguessin aparadors, on la majoria de plantes baixes fossin entrades de garatge o senzillament portes tapiades? I on calgués agafar el cotxe per anar a comprar una cabeça d’alls? Doncs això és el que va començar a passar a les ciutats centreeuropees durant la dècada dels anys setanta del segle passat i que sortosament es va aturar. Però el fenomen si que ha reeixit als Estats Units on el model de ciutat extensa fa que sovint el nucli urbà sigui molt difuminat i que els serveis i les botigues s’agrupin en grans centres comercials que s’han convertit en centres lúdics.
A casa nostra el govern ha practicat un doble llenguatge molt pervers; per una banda s’ha omplert la boca parlant del model comercial nostrat que calia defensar i per altra donava permisos per l’obertura de grans centres comercials tant a la capital com a la resta de Catalunya. Les grans superfícies comercials han ferit de mort el petit comerç tradicional. A més tenen el control dels preus i també el control de l’oferta. Algunes de les grans ensenyes comercials exerceixen “posició de domini” que és una manera de fer que la UE condemna i sanciona però que es practica lliurement a Catalunya.Un exemple d’aquesta posició de domini la tenim al barri del Poblenou on una mateixa empresa té tres grans supermercats en un radi molt reduït. I un d’aquests supermercats està instal•lat damunt del mercat municipal. Un altre exemple molt clar és la gran illa comercial i el supermercat que es va construir a l’antiga fàbrica Olivetti que ha impedit el desenvolupament comercial de la zona alta del Poblenou i està fent la vida molt difícil al comerç tradicional del barri d’El Clot. Quan les botigues de tota la vida tanquen per la pressió de les grans superfícies o pel moobing de l’administració i/o dels propietaris de l’edifici, sovint els locals passen a mans dels qui popularment anomenen “paquistanesos”. Aquestes botigues obren a tota hora i tots els dies de la setmana. Aquesta amplitud horària només és possible amb un règim laboral d’esclavatge que figura que es va abolir a casa nostra fa segles.

La llei d’arrendaments urbans, coneguda com decret Boyer, es va aprovar el maig del 1985. Als locals comercials de renda antiga se’ls va concedir una moratòria de vint anys que acaba aquest desembre. És a dir, que botiguers i administracions han tingut quasi dues dècades per establir estratègies que ara no podran improvisar en quatre dies. Els propietaris i els llogaters hauran de pactar a partir del gener una renda que els primers voldran actualitzada i els segons consideraran desorbitada. Els propietaris dels locals, ara que Barcelona s’ha convertit en la millor botiga del món segons l’odiós eslògan turístic, tindran mil festejadors. Alguns molt potents i que ja han fet ofertes molt llamineres que els propietaris esperen en candeletes poder acceptar. Les institucions no han fet res per aturar el cop del decret Boyer. Només l’Ajuntament de Barcelona ha fet alguna cosa però més en el capítol d’intencions que de realitats. Fa propaganda de les botigues antigues, publica llibres, els hi col•loca plaques de reconeixement pels seus anys al servei a la ciutat... I els ajuda econòmicament quan volen rehabilitar l’establiment. En el plenari del mes de febrer es va aprovar estudiar noves mesures per protegir el comerç que encara no s’han concretat. Diu que volen seguir l’exemple de Roma, Paris, Siena... En aquesta ultima ciutat fa anys que no permeten obrir establiments de fast food en el barri antic. Les cadenes de menjar porqueria han acudit al tribunals internacionals i de moment van perdent. Les ajudes a la rehabilitació de botigues considerades patrimonials o que formen part important del paisatge urbà poden arribar, per part de l’Ajuntament, fins al 30% del cost total de les obres. Però per molt important que sigui l’ajuda, això no deixa de ser la xocolata del lloro. El que ha de fer una botiga es vendre i sense clients no s’aguanta. Si el que ofereix no és atractiu per a la clientela, si no compateix amb intel•ligència amb els centres comercials i als grans magatzems... malament rai. La botiga ha d’oferir allò que no es troba al Corte Inglés; l’especialitat, el tracte, la saviesa, el bon consell,… I si damunt, la botiga té uns vitralls emplomats, unes cariàtides bellíssimes de bronze, un moble aparador modernista, una caixa registradora de museu, doncs millor. No hem de permetre que la ciutat segueixi l’exemple del Portal de l’Angel. És ben trist que en el carrer comercial per excel•lència –i cal dir amb els lloguers més cars- només quedin dues botigues singulars: la rellotgeria Colomer i els torrons i les orxates de Planelles Donat. La resta és la mateixa oferta comercial que es pot trobar en qualsevol eix comercial del món. Fins i tot la bellíssima seu de Catalana de Gas s’ha convertit en un magatzem de roba ben poc singular.



Contacte amb nosaltres

Si vols escriure un article, o aprofundir en algun tema a través d'una xerrada o jornada, no dubtis a posar-te en contacte amb nosaltres. barcelona@cup.cat

Free Software

Powered by TextPress. © Shameer C 2013.

Web analytics by Piwik. © Piwik 2014.

Creative Commons

People designed by from the Noun Project