16 Dec, 2014

Mireia Vehí

@Mireia-veca

Dret a la ciutat sense papers

Els Ajuntaments i les administracions locals són les institucions de gestió política més properes a la ciutadania i, en aquest sentit, tenen la responsabilitat i la capacitat de garantir drets i llibertats als ciutadans i ciutadanes de forma universal. Per subsidiarietat, són els mecanismes institucionals que poden dotar al concepte de ciutadania d'una potencialitat democràtica integral, reconvertint-lo per a que no operi com a segregador de drets i llibertats per raó d'origen cultural i territorial.

Actualment, les polítiques de gestió de la diversitat de l'Ajuntament de Barcelona, centralitzades a la Direcció d'Immigració, estan articulades a partir de diferents serveis que treballen per a fer de la ciutat un territori que inclogui les particularitats de les persones migrades. El programa d'Acollida informa i acompanya a les persones migrades que acaben d'arribar a la ciutat dels drets i deures d'aquesta; el Programa de Reagrupament acompanya a les famílies – tant jurídicament com psicosocialment – en el procés de reagrupació familiar, que no és gens senzill ni a nivell administratiu ni en termes comunitaris; el Programa d'Interculturalitat treballa per a fomentar relacions d'igualtat entres les comunitats culturalment diverses que conviuen a la ciutat i per a integrar al model de ciutat la diversitat com una qüestió positiva; el SAIER acompanya en els processos d'homologació de títols, el retorn, els aspectes relacionats amb l'estatus de refugiat/da i a d'altres tràmits associats a la migració; també es compta amb serveis de Districte especialment configurats per a les zones de la ciutat com el Servei de Convivència d'Horta-Guinardó o el SAGI a Sant Martí. A més, alguns dels Plans de Desenvolupament Comunitari de la ciutat fan molta feina en termes de migracions, diversitat i suport als grups de persones migrades i la majoria d'aquests serveis disposen, a més, de subprogrames que col·laboren i acompanyen tractant de respondre de la manera més eficient possible.

No obstant això, i tal com es planteja a l'inici de l'article, es continua treballant amb un model de ciutadania excloent i que segrega la població per raons d'origen cultural. A més res és tant senzill i les persones no només es poden definir per l'origen cultural, sinó que, quan aquesta dimensió es creua amb la classe, el gènere o l'edat, s'articulen per a generar experiències quotidianes de discriminació. Així, Barcelona és, com la resta de ciutats de la Unió Europea, una ciutat que conviu amb la frontera de forma constant, apareixent i esfumant-se dels racons de la ciutat depenent de la persona que la creua i de les necessitats del mercat laboral. La frontera es manifesta en forma de batudes policials per raó d'origen; en forma de dificultats alhora de fer qualsevol tràmit; en forma d'hores eternes perdudes entre certificats i documentació per a renovar targetes; en forma d'estades al Centre d'Internament d'Estrangers; en forma de discriminacions en l'ús de serveis i en infinites formes més que fan la vida de les persones migrades una deriva constant al voltant de la fronteres que són invisibles per a la resta de la població.

Per a configurar una ciutat sense fronteres ni discriminacions racistes impregnades en la dinàmica diària dels serveis i les institucions, hem d'entendre la ciutat com un territori col·lectiu vinculat a l'exercici polític més que als límits territorials. Hem d'entendre una ciutat que emana del dret i que acaba esdeveninet una reivindicació en sí mateixa: el dret a la ciutat.

El dret a la ciutat és el concepte, més o menys abstracte, que emmarca la reivindicació de la garantia i protecció dels drets humans a la ciutat, és a dir, reivindica el paper de les autoritats locals com a garants d’aquests drets. Aquesta funció de garant s’enfoca més aviat en la planificació i implementació de polítiques públiques de prevenció de vulneracions que no pas en l’acció sancionadora o reparadora, exclusiva d’altres administracions com les autonòmiques, estatals i europees en el cas espanyol (Guillén, Aida; 2011:21).

En aquesta línia són imprescindibles algunes mesures i línies de treball:

  • En primer lloc cal tenir clar que no es pot dissociar la gestió de la diversitat i les polítiques locals d'immigració de la Llei d'Estrangeria. Les persones en situació administrativa irregular són una realitat a la ciutat i cal assumir-la; no com una anomalia inevitable, sinó com una condició que genera discriminació a bona part de la població migrada de la ciutat. En aquest sentit, l'administració local té la responsabilitat de dur a terme mesures que garanteixin la seguretat d'aquestes persones. Per una banda és urgent un posicionament polític ferm de tancament del Centre d'Internament d'Estrangers de la Zona Franca, ja que opera com un mecanisme de xantatge constant a les persones migrades, amb papers o sense. Per altra banda són imprescindibles accions que prohibeixin les batudes policials per raó d'origen, totalment il·legals en el marc de la legislació internacional i dels convenis internacionals de drets humans. Aquestes, competència de la Policia Nacional, es duen a terme amb la col·laboració d'ens municipals com la Policia Local, la cessió de dades del Padró Municipal d'Habitants i dels serveis de transport municipal. Les forces de seguretat locals no poden col·laborar en la identificació de ciutadans i ciutadanes pel color de pell; és urgent que l'Ajuntament prohibeixi a la Policia Local actuar en aquestes operacions i que es negui a cedir dades del Padró municipal al Cos de Policia Nacional per a efectuar batudes i trasllats al Centre d'Internament d'Estrangers. En aquesta línia, també cal frenar la col·laboració dels serveis públics de transport (TMB) amb les identificacions de persones en situació irregular, que quan es detecten en controls de títols de transport es comuniquen a les autoritats competents.

  • En segon lloc, els serveis i les polítiques locals ja existents a la Direcció d'Immigració, han de treballar de forma integrada, compartint objectius més enllà dels esbossats en Plans i declaracions polítiques, sinó objectius arrelats a les accions i als territoris. D'aquesta manera es podran abordar els conflictes a les zones de la ciutat com a situacions complexes que requereixen d'actuacions coordinades i imbricades dels serveis públics. Tot i que la ciutat disposa de serveis i mecanismes competents en la gestió de la diversitat i les migracions, solen treballar de forma descoordinada i parcial – no tant per responsabilitat tècnica sinó per línies esbossades des de les direccions - fet que els fa menys eficients i sense una mirada integral dels conflictes i les situacions.

  • En tercer lloc, la mirada intercultural, entesa com una de les dimensions que configuren les identitats de les persones juntament amb el gènere, l'edat, la classe i d'altres vectors, ha de ser transversal a tots els serveis municipals independentment de la seva tasca. Totes les persones i col·lectius tenen necessitats i particularitats diverses, i l'administració no pot ser cega a la diversitat sinó que ha de poder respondre a les realitats parcials i diverses. Aquesta condició no implica tenir infinits serveis per comunitats, orientacions sexuals, edats i classes socials; sinó que passa per a disposar de professionals i de serveis formats i coneixedors de les realitats diverses de les ciutadanes i ciutadans de la ciutat, per tal de donar respostes i engegar processos que respectin i visibilitzin les diversitats com a qüestions positives. Tenen especial importància tot el teixit de serveis orientats a les dones i als infants, ja que els circuits legals i administratius estant articulats en base al model masculí universal, que exclou a la resta de població i amb major mesura si és estrangera.

  • En quart lloc, l'Ajuntament s'ha de comprometre a vetllar per l'accés de les persones que habiten a la ciutat als serveis bàsics com l'habitatge, la sanitat i l'educació, fent efectiu l'accés a la targeta sanitària de les persones en situació irregular; apostant per a frenar la segregació escolar per raons d'orígens culturals creixent a tota la ciutat; i resolent conflictes com el de les Naus del Poblenou des de propostes que permetin a les persones que hi habiten gaudir dels drets de ciutadania.

Totes aquestes propostes, que segurament tant sols resoldrien alguns dels conflictes que generen les fronteres internes de la ciutat, són, no obstant això, propostes senzilles que reenfocarien la ciutat cap a un model on la ciutadania pugui gaudir d'una condició d'universalitat que faci més justa la Barcelona quotidiana. Els drets i les llibertats no poden estar subjectes al territori on es neix, però han d'estar inevitablement lligats al territori on es viu.

(1) Guillén, Aida; (2011) El dret a la ciutat, un dret humà emergent. Publicat a El dret a la ciutat, Observatori DESC.



Contacte amb nosaltres

Si vols escriure un article, o aprofundir en algun tema a través d'una xerrada o jornada, no dubtis a posar-te en contacte amb nosaltres. barcelona@cup.cat

Free Software

Powered by TextPress. © Shameer C 2013.

Web analytics by Piwik. © Piwik 2014.

Creative Commons

People designed by from the Noun Project